viernes, 12 de octubre de 2012

Mentres recordo que...

Fa ja unes quantes setmanes, la professora de literatura hispanoamericana tractava d’explicar-nos la desorientació que els escriptors de hispanoamericans intentaren resoldre durant el modernisme a Amèrica. Patien una barreja de mals sentiments: il•legitimitat en el territori, mestissatge, bastardia, dependència de les escoles del castellà peninsular... En resum, aquesta gent no sabien qui eren. No tenien identitat.




Al llarg del modernisme i durant els moviments que el seguiren consolidaren una identitat pròpia per la cultura de cada país hispanoamericà. Fins al punt, explicà, que avui dia sembla agosarat parlar de literatura hispanoamericana com un bloc megalític. Més aviat és un fòrum tan divers com pugui ser la literatura del castellà peninsular.
A molta gent no va quedar-li clar a què es referia amb això d’identitat:
-No era una qüestió idiomàtica. No volien canviar el castellà per una llengua precolombina, posem pel cas, sinó d’aconseguir un estil cultural propi, dintre de l’idioma.




Vaig trobar envejable fins a quin punt a Llatinoamèrica s’havia assolit una identitat cultural-nacional per cada país. Aquí, a Espanya, no hem arribat mai a aconseguir aquest status. La identitat espanyola és quelcom confús, més oficial que sentit. Producte d’això és el nacionalisme xovinista, enemic de la cultura, que ha construït una concepte ranci de pàtria, completament buit. També d’aquí deriva l’escassa identificació dels persones més cultes de la nostra història amb l’etiqueta “d’espanyol”. I més encara una identificació confortable, lliure de vergonya.



-Penseu en els escriptors catalans que escriuen en castellà. Continuen tenint identitat catalana.
Amb aquestes paraules, va tractar d’exemplificar d’una manera més propera la qüestió d’identitat de la qual parlava. Vaig quedar submergit en una profunda reflexió personal mentre la sentia. Fet que per mi és el més profitós del discurs acadèmic de la universitat.
Jo tinc una identitat catalana. La tinc per damunt de la meva llengua de preferència. A banda, fins i tot, de ser un escèptic del procés polític que em començat. La tinc gràcies al meu bilingüisme. Pel meu apressi a les arts d’aquest país i més exactament als seus escriptors.

Darrerament, he sentit moltes barbaritats. Masses fins i tot per un ambient pre-electoral. La famosa intervenció militar contra a aquest país per integrar-lo a la força a l’estat, n’és la pitjor. També val a reconèixer el gran concepte de l'educació que té el ministre Wert, qui encara sembla pensar que és una eina d'adoctrinament idol·lògic. D’altres, políticament oposades, però igual de terribles, les he trobat a alguns articles de certes revistes “culturals” (on no hi he trobat cap firma d’un català notable) amb format de fulletons radicals. En aquests és crida a poc menys que a la neteja lingüística del castellà a Catalunya. Segons es veu, és l’única manera de protegir la identitat “realment catalana”.


Algú em recriminarà que doni tanta importància a aquests comentaris aïllats, que m’espantin més que les paraules del nostre feixisme xovinista. De fet, aquest darrer té més poder, per tant se l’hauria de témer més. Però la meva por –pot ser, irracional, com totes les pors- rau al fet de la nostra societat “progressista”. Ningú que no sigui ja feixista es prendrà seriosament a certs mitjans de comunicació. Estem immunitzats contra ells, per el seu esperit reaccionari, o “carca” si es prefereix. El progressisme malentès, en una societat poc reflexiva com la nostra, pot arribar a ser més perillós. Avui dia és molt “progre” ser independentista. Només cal veure el PSC que ha de dir que no ho és amb la boca petita i quasi demanant disculpes. No pretenc amb això menystenir a aquelles persones que mantenen aquesta ideologia d’una manera raonable, amb fonament i reflexió. Però sí que em fa por que tota aquesta gent que s’apunta al carro del “progressisme”, sense parar-se a pensar gaire, sovint sense distingir el bé del mal, acabi entabanada per aquests opuscles, radicals, tan perillosos.



Volia aprofitar “El Día de la Raça” per compartir aquesta reflexió amb vosaltres. He intentat fer-ho des del més profund respecte cap a tothom. Permeteu-me explicitar, per si no ho he deixat massa clar, que aquest text no va contra la independència. Demano disculpes, en qualsevol cas, a tothom que s'hagi sentit ofès. Només critica un ambient social amb masses tensions que semblen voler augmentar els radicals. Les dues comunitats lingüístiques sempre hem conviscut a Catalunya. Prenguem el camí que prenguem, no hauríem de fracturar-nos en dos com a comunitat.


Ja que hi sóc, aprofito també, a falta d’una data millor per fer-ho, per celebrar amb tots aquells que formen part, senten propera, o estimen, la rica cultura del món hispànic. A veure si ens busquem un altre dia, que l’idea s’ho mereix.
També prometo aprofundir sobre què vol dir per a mi ser català, més endavant...

10 comentarios:

  1. La raó que és inherent el diáleg amb un mateix sempre s'ha de portar per bandera, si es que estem obligats a ser portaestandards d'alguna idea sempre. I la teva reflexió fa lluir el seny d'un català. El punt de partida del modernisme hispanoamericà (perdó: costa anomenar-lo sense fer referència a la metròpoli) es, crec, bo, perquè el mirem fora de les urgències del seu present: ara estem amb una urgència que cal valorar. No hem de amputar, sinó potenciar sinèrgies i simbiosis. NO allò "espanyol" és dolent com axioma ni allò català és bo necessariament pel seu ADN. Són les persones i l'ús que fan de les idees les que les perverteixen o les que les idealitzen sense fons. Ser català és un sentiment i una cultura i la política és, ara mateix, només economia.
    Gràcies per la teva reflexió madura i mesurada.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Aquest comentari teu estimat Ábradas m'ha omplert de calma, perquè tot i intentar ser molt mesurat, quan un parla de política, no sap mai si ficarà o no ficarà la pota.
      Realment és això al que em referia, al mal ús de les diferents tendències polítiques que existeixen. Concretament parlava dels radicalismes. Tota la resta d'opcions, quan es plantegen d'una manera raonable, poden tenir-se al damunt de la taula, sense complexos.

      Eliminar
  2. Eduard, no pateixis gens ni mica. El teu text és assenyat.

    Per a mi no hi ha cap concepte polític que valgui la pena ser defensat si no va acompanyat de la defensa de la dignitat humana i de justícia social, per sobre de qualsevol interès partidista o sectari. Per aquesta raó no sóc nacionalista. L'independentisme per ell mateix no té cap valor si no va acompanyat de contingut social. Ser independent perquè ens continuï governant una oligarquia com ara, em deixa indiferent. Cal solucionar els problemes socials, canviar el model econòmic, canviar la relació dels individus amb l'estat (el que sigui). Per fer això cal companyia, quanta més millor. Hi ha molta gent a la resta d'Espanya (i del món) que ens faria costat si els oferim una proposta (ho sé de primera mà, però aquestes veus les silencien els mitjans de comunicació). La resta, la manera com ens organitzem sortirà sola si solucionem primer el que és realment important.

    Pertanyem a la hispanitat, concepte molt anterior a la idea i l'existència d'Espanya, des de la dominació romana. Sóc culturalment català i això em fa hispà, europeu i occidental; però no em fa espanyol, que és un concepte només administratiu. Però la meva catalanitat i la meva hispanitat em fa sentir a prop de la cultura que s'expressa en llengua castellana; me la fa sentir fins i tot meva (nostra) perquè la tenim integrada, i llàstima que no en tinguem més.

    Tenim un problema, però el tenim des de fa segles i nosaltres mateixos hem col·laborat a tenir-lo. Que la il·lusió que genera l'independentisme no ens faci cecs.

    I malgrat tot, es facin bé les coses o no, el dret a manifestar-se i a decidir és inalienable. Però posats a demanar, demanem més coses i que siguin útils al màxim nombre de gent.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Ostres Enric, et quedo molt agraït tan pel temps que t'has pres en redactar aquest comentari, com pel comentari en sí. Em tranquil·litza molt veure que algu d'un ideari tan clarament independentista com tu se'l pren ve. La veritat és que a mi sempre m'ha agradat expressar les meves idees, però no m'ha agradat mai anar pel món buscant brega, i com que el tema és molt susceptible doncs... Per tant gràcies.
      Sobre el que dius és molt cert. En primer lloc, això vaig dir-ho l'any passat, és ben trist que "el dia de la hispanitat" es celebri amb una desfilada militar. Hauria de ser un dia resservat a la llengua, trobo jo.
      Respecte a la independència... No hi estic en contra, només en sóc un pèl escèptic; de fet, una cosa tinc molt clara, si algun dia a la plaça Sant Jaume, o la balconada de l'ajuntament del meu poble no hi trobo la "rojigualda", et puc assegurar que ni em deprimiré ni m'escandalitzaré. Ara, crec que la independència, a tots els nivells, hauria de ser una garantia que anem a millor com a societat.

      Eliminar
  3. El teu apunt no té res contrari ni en forma ni contingut a la intel·ligència humana i com a tal no pot ofendre a ningú... espero!

    Jo veig el procés d'independència, en el que he cregut sempre mig avergonyit perquè erem minoria i tothom deia que erem uns utòpics, com un canvi administratiu, pur i dur. El tema dels sentiments sempre val més deixar-ho arraconat perquè no aporta res.

    Per a mi la independència és l'oportunitat de fer una Constitució pròpia nova, sense les pressions del franquisme, que ens la faci més social. Per a això és important que en Mas i companyia no tinguin la majoria absoluta i per això seria bo que el PSC, encara que no els he votat mai, encarés el tema amb força i liderés una força d'esquerres prou àmplia per a marcar a CiU. El problema és que el PSC està ubicant-se i tinc por que passi el temps.

    Si hi ha una Constitució nova per a Catalunya també n'hi haurà una altra per a Espanya, una oportunitat que no pot deixar passar!

    Jo sempre he cregut en els països petits que els grans, més en les nacions que en els imperis.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Hahaha... Perdona que vulgui començar la meva resposta al teu comentari amb un riure, però és que trobo molt irònic que avui dia jo m'avergonyixi pel fet de no ser independentista, precissament, perquè som minoria.
      En realitat Galderich tu i jo no pensem tan diferent. L'únic que passa és que jo penso que a menys que canvíessim de forma radical la nostra classe política, el nou estat només en duria a una pitjor situació que la que vivim actualment.
      Estic molt d'acord en que els sentiments han de quedar a part de les idees.
      I en referència a un últim tema, saps que no he sabut mai, ni he tingut la més lleu sospita de a qui votes. No, no; no és una pregunta indirecta. Només assenyalo que no estat capaç de situar-te políticament d'ençà que et conec.

      Eliminar
  4. No havia entrat mai al teu blog, i com a primer contacte, lleguir aquest article m'ha deixat molt bon gust de boca.
    Jo mateixa em moc en un entorn majoritàriament catalanista i ara mateix, també independentista. Sóc de les persones antigues que defensaven el model federal i ara estan soles i desheredades en la situació actual. En moments en poso pragmàtica (i emprenyada) i penso que amb la independència hi haurà menys administracions que puguin pifiar-la, i que perquè l'estat central em limiti l'aprenentatge a le'scola de una de les meves llengües millor marxo però quan estic als meus cabals i el president d'Espanya o el seu govern no han dit cap barbaritat durant el dia penso i em sap greu acabar en una situació de trencament Catalunya-Espanya, digueu-me sentimental però estic per allò de la unió dels pobles en una gran comunitat i tal, i fragmentar-se petits estats ho dificulta bastant.
    Jo sóc catalana i m'hi sento, i la meva identitat cultural té més trets de la cultura catalana que de la de espanyola (si és que això vol dir algo, Espanya no és culturalment homogènia). La meva llengua preferent és el català i estimo els castells, el tió (em sembla genial), Pau Casals i tantes i tantes coses de la meva terra. Això està bé, però per altra banda també em sento pròxim a Lorca, i la sidra, i les tapes, i la Alhambra, i El Quijote em sembla tan genial com un tronc que caga regals, i això també és de la meva terra.
    Em costa, molt, explicar a la gent del meu entorn això. Sembla que és difícil d'entendre que la identitat d'algú sigui complexa i no resumible amb una bandera.
    Entenc que la teva llengua natural és el castellà i suposo que tal com està la cosa et deus haver trobat amb molta incomprensió vers la teva postura no independentista. Gent que et retraurà que et sentis tan espanyol com català, com si fos quelcom negatiu o impliqués ser un feixista caspós.
    Jo em trobo a vegades amb una situació pràcticament contrària. Quan intento expressar la meva identificació amb trets de la cultura espanyola, els meus comentaris solen ser rebuts amb incredulitat, com si pel fet de parlar català, no pogués en cap cas sentir-me propera a cap cosa amb ressó a castellana, o com si la meva sincera identificació amb gent de la resta de la península no fos més que una extravagància sense verdader impacte sobre la meva identitat personal.
    Per què no podem deixar ser a cadascú el que es senti? Realment és tan complicat viure en un estat plural (i ja posats federal) que ahem d'acabar trencant del tot amb el que ara per ara encara és un país?


    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Moltes gràcies per aquest comentari tan humà i ben elaborat. Són d'aquestes coses que t'alegren quan portes un blog.
      Sí, com dius la meva llengua vehicular és el castellà, de fet estic estudiant filologia hispànica, tot i que també sento un gran afecte per la llengua i la cultura catalana. Fa poc, alguns radicals que esmentes, em van acussar de rebutjar el català. Sense ànim de fer-me l'home, crec que he llegit massa textos en català i he cercat massa sobre la cultura i la societat catalana en general perquè em digui això. No obstat el que em va passar, cal dir que hi ha molts independentistes raonables amb els que m'hi puc parlar perfectament, malgrat no coicidim en les nostres idees.
      Jo prefereixo no dividir en món en independentistes i no independentistes, sinó en persones benintencionades i capsigranys que esguerren tot el que toquen.
      Repeteixo que m'ha agradat molt el teu comentari. Espero continuar-te veient per aquí, tot i que la temàtica de "neonovecentismo" és poc política en general.

      Eliminar
  5. Sóc catalana, independentista des que tinc ús de raó, criada en un barri obrer amb majoria extremenya i almeriense, no m'agraden les sardanes i adoro el flamenc. La meva llengua és el català, tot i que vaig ser criada en temps de Franco en immersió absoluta en el castellà, en el qual, fora del formal, sóc pràcticament inoperativa. Ser català és com ser irlandès, només cal voler-ho, per tant, que la meva família al complet sigui catalana "d'arrel" té tanta importància com què avui és dijous i demà divendres. Vaja, que nacionalista a l'ús no en sóc. Sóc d'esquerres i vull la independència del meu poble, tan si, com si. Perquè l'excusa de la cosa social no em val. Penso que sinó assolim la independència difícilment podrem controlar la nostra política. Dir, com ho fa mon fill petit "si a la independència però sense convergència" em sembla una barbaritat, perquè aleshores implica continuar essent espanyols ... amb el PPSOE. No només no millorem res, perpetuem un mal endèmic i ens neguem l'oportunitat de tenir un estat més proper i més assequible a l'hora de fer canvis.

    I t'he de dir que estic encantada d'haver passat de ser la "idealista forassenyada" a ser la "normal". D'altra banda, no veig cap motiu per barallar-me ni per blasmar els que no pensin com jo. Va en contra de tots els principis en els quals m'han educat.

    Ja ho veus estimat, de catalanistes, independentistes, nacionalistes, espanyolistes, n'hi ha de tota mena i condició. Ah! sí! vull la independència del meu país per deixar de ser independentista :)

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Bonica paradoxa, però ben certa això amb el que acabes el teu comentari.
      De totes maneres el meu escrit s'adreçava contra els extremismes.
      D'altra banda, pot ser no serà PP-PSOE, però a qualsevol país del món trobes sempre un gran partit d'esquerres i un gran partit de dretes, no trobes?

      Eliminar